Per què La gran belleza? Em va fascinar des del primer moment. Em va semblar una pel·lícula d'una bellesa quasi insultant, però també una reflexió molt lúcida sobre la vacuïtat de la vida, la nostàlgia de la joventut, el desig, la luxúria i eixe moment en què u comença a mirar més cap arrere que cap avant. A més, Sorrentino ens regala una Roma que sembla somiada, bellíssima, i que per moments em va recordar la de La dolce vita de Fellini. Confesse que hi hagué seqüències que quasi em provocaren una síndrome de Stendhal. Sé que a molta gent, i fins i tot a part de la crítica, li va resultar excessiva. A mi, tanmateix, eixe excés em va semblar una virtut. Mai no he entés que algú puga cansar-se de massa bellesa. Antonio Such.